Crec que de totes les tasques que m’has fet fer, aquesta és la més complicada.
Són moltes coses a dir, moltes emocions, molts sentiments i és impossible que no se’m caigui una llàgrima de tot aquest procés que en resum ha estat llarg, intens i bonic.
No puc fer les dues preguntes per separat sinó, que he de fer-ho plegat, perquè aquest procés, aquesta batalla interna, aquesta superació personal ha estat gràcies a tu Paula i t’estic eternament agraïda per tot el que m’has fet veure, créixer, aprendre i sobretot, el més important i el objectiu que tenia: estimar-me cada dia més.
La veritat és que no sé per on començar… suposo que pel principi, no?
Recordo quan vaig entrar per aquella porta sense saber què era el que em passava, només sentia tristesa, dolor i només podia plorar i plorar. Amb les setmanes vaig fer una feina, amb la teva ajuda, de la que era incapaç de fer per mi mateixa, retrocedir al temps. Anar al dolor, sentir-lo, pair-lo i entendre el motiu pel qual em sento així. D’altra banda, ser conscient que per tirar endavant és necessari sentir aquest dolor, plorar-lo i ara més que mai de compartir-lo amb el meus, que m’ajudin, m’escoltin, m’abracin i sobretot de sentir-me lliure per mostrar-me tal com em sento, algo que anys enrere veia impossible de fer i ara, poc a poc, sóc capaç de fer-ho.
Com és normal, tot procés té les seves parts bones i altres no tant, alts i baixos que fan que una època sembla que tot estigui perfecte, que per fi he aconseguit sentir-me bé amb mi mateixa i al cap de dies, setmanes o mesos, tenir una baixada moral molt gran que em feia sentir que no estava avançant, que només feia que retrocedir amb el temps… Però aquestes baixades ara em fan veure que són per tirar endavant, forma part del procés de la vida, de que no tot són flors o violes, sinó, que en aquests moments és quan més he de creure en mi mateixa per tornar-me aixecar, somriure i donar gràcies a la vida de cada moment que m’ha regalat i sobretot, de donar-me compte que lo més important és que, malgrat les coses dolentes que poden haver-hi, sempre hi han petites coses boniques que són amb aquestes coses amb les que m’he de quedar.
Sento que la por encara em persegueix, però no és LA POR tant gran amb la que vaig començar aquesta etapa… És una por que tinc ganes de descobrir de com serè capaç d’afrontar cada obstacle que la vida em posi: serè capaç de tirar endavant? M’enfonsaré? No ho sé, però el que si tinc clar és que vull seguir per aquest camí que he construït amb molt d’esforç i lluitar per ser capaç d’afrontar-me a cada moment, sigui bo o dolent, ser capaç de prendre decisions per a mi mateixa per a ser feliç i siguin bons per a mi malgrat les pors. Ser capaç de trobar el camí per poder ser la CLARA LLIURE, ser el meu primer plat.
I si he de parlar de tu Paula, no acabaria mai.
T’ho he dit una i mil vegades, ets un àngel caigut del cel i vas aparèixer quan més et necessitava.
No sabia exactament on em posava el dia que et vaig demanar ajuda, si ens entendríem o no, si seria capaç d’aconseguir arribar a on he arribat, de si les sessions m’anirien bé, si funcionaria… només sabia i era conscient que sola no sortiria d’aquell forat, un forat que ni tant sols sabia el que significava i tu vas ajudar-me a obrir els ulls.
Has estat una ajuda incondicional, una ajuda setmanal, quinzenal o mensual… però cada sessió era una aventura nova, on descobria cada vegada coses sobre mi, com afrontar situacions, sobre sentiments, emocions especialment… però tu m’has ajudat a sentir-los i fins i tot a entendre’ls i a conviure amb ells.
Paula, només tinc paraules d’agraïment cap a tu i una estima molt especial. T’he arribat a tenir una estima molt forta i sempre, sempre et tindré a dins meu, perquè tu m’has ajudat a trobar el meu camí, tu m’has ajudat a coneixem, tu m’has ajudat a aconseguir els meus objectius, has aconseguit que poc a poc sigui la Clara que vull ser, la Clara LLIURE.
Sempre i eternament…GRÀCIES PAULA.